Sempre he odiat els poetes que reciten de memòria, perquè crec que la poesia es presenta d’amagat dins el llenguatge intern quan el cervell d’un, dislocat, ha perdut l’autoria. Llavors el poema es retrobarà en una ciutat comuna. Pertanyem a una família còsmica nombrosa, mai anònima, i cascú hi representa un destí de contemplació: som personatges excèntrics per naturalesa i, uns pocs, artistes extraordinaris. Sota aquest principi d’indistinció, entre 1’abisme i la reiteració, guardo pocs versos desperts que sempre viuran en mi. El de Lezama Lima el tinc subratllat amb ungles.
L’epígraf m’acompanya mentre fullejo el plànol ideogràfic de l’edifici mandala del Sr. Hoc, pintat per Mañas i Szenczi i narrat per Martinell. En la decoració dels interiors la casa-laberint manté una distancia exagerada amb el sentit pràctic de les funcions domèstiques, però s’hi sincronitzen l’estudi de l’espai, l’harmonia del clima, el desbaratament dels humors i els sentits, les ocupacions estètiques i l’absència dels déus. La filosofia s’hi esplaia neoplatònica; l’arquitectura, gnòstica; l’art, la ciència i la tècnica, renaixentista; i la literatura, romàntica. En aquesta progressió darwinista que s’aparta progressivament de l’origen en l’U cap a un món racional, planxat i asfaltat, ¿quin paper hi juga l’Home? La pintora Brigitte Szenczi surt d’excursió (ritual) pel laberint i fa del berenar al camp (comunió) un paradís retrobat. L’escriptor V. Ferran Martinell viatja a 1’interior d’una configuració verbal dins un altre viatge. El pintor Juan Antonio Mañas surt a caçar imatges fixes en un espai sense història, on les imatges giren en una metàfora astronòmica.
La curiositat que em desperta l’edifici mental i visual del Sr. Hoc em fa sentir ganes de viure la resta de la vida en una casa sense realisme. Com els homes i Hèstia habitaren el Llibre de l’amor que penetra les estances furtives; el Llibre de la imaginació que experimenta les associacions il·lògiques en el son despert; el Llibre del pensament que refuta l’inconcús i pretén la mobilitat del racional; i el Llibre de l’acció que ens porta fins als límits. Cada cos ha de viure en normalitat dins una ment que cadascú ha de buscar. La llar és la mesura de les coses que troba en l’ornamentació física la representació enciclopèdica del saber en l’estar de l’home.
El món no és més que la sala d’estar de l’ésser, amb portes, finestres i tramoies que donen a l’exterior i, alhora, al llit de la mort. Al centre, vistos a través d’imaginària per ressonància magnètica funcional o per tomografia d’emissions de positons, els solcs laberíntics del cervell estableixen infinitat de correlacions possibles entre les regions activades. Un sincronitzador temporal invisible dibuixa mapes funcionals de les habitacions-receptacles que he explorat: de la que és ocupada per un cor gegantí obert de bat a bat, finestres endins fins a l’infinit, he passat a la que, buida, té una xarranca guixada. al terra i una inquietant pedra subjectada d’una corda que cau per la finestra. D’aquesta estada n’he extret la següent relació potencial: <<L’amor inspira la contemplació i acaba en el joc». Després m’he passejat per les vint habitacions-conceptes restants i, corprès per la intel.ligència i la imaginació dels constructors, he abandonat la perseverança de descriure això i he passat a viure en estat de desposseïment. Hiperbòlic.
Comments are closed.